dissabte, de novembre 24, 2007

Àngels Gregori

Anit vaig acudir a l’acte proclamació dels guanyadors dels premis literaris de Gandia. Un esdeveniment que havia apuntat a l’agenda dues setmanes arrere i que gairebé em quede sense assistir-hi perquè s’hi demanava invitació. Sort que vaig ensopegar amb un amic de Gandia que m’hi va colar, que si no, hauria hagut de tornar a casa amb el cap catxo i veure-ho per la televisió. He de dir que l’acte va esdevenir solemníssim, amb un escenari carregat d’història, el palau del duc de Gandia, Francesc de Borja, amb una escenografia preciosista (ciris, penons, flors, estufes!). Amb aquest amic que m’hi va colar vam comentar que, efectivament, aquella festa fregava l’elitisme, més que res per aquesta cosa de la invitació, juntament amb tota aquesta parafernàlia. Però al remat, com a mínim, té tota la celebració que aquests premis es mereixen.

Jo hi anava per saber qui guanyava el premi de poesia, amb un pressentiment de qui guanyaria, compartit amb un altre amic poeta, i ves per on la nostra intuïció es va confirmar. Va guanyar l’Àngels Gregori, per la qual cosa me n’alegre. Me n’alegre molt quan els guanyadors són gent que conec. És com si me’n tocara una part, per aquesta afecció d’amistat (emperò, després caldrà llegir el llibre, òbvamient: recordem, efectivament, Doncs parla català, vegem que diu).

Àngels va dir que es sentia feliç d’haver guanyat el premi només amb 22 anys, que era el poeta més jove d’aconseguir-ho i la tercera dona del total de vencedors. En el meu cas, jo em vaig quedar a les portes, nou anys arrere. L’any 98 vaig quedar finalista d’aquell certamen, amb 23 anys i amb una il·lusió molt gran per davant -il·lusió que ha anat podrint-se (bé, potser és una imatge massa forta: diguem que ha anat gelant-se) a mesura que hom va coneixent coses d’aquest món dels premis. Em vaig assabentar que havia guanyat el sendemà en llegir el diari. Vaig cridar d’alegria i a ca meua només era la mare: encara conserve una còpia de l’acta i el retall de la notícia, que vaig penjar al suro de la meua habitació temps i anys. La resta va ser una altra història, la gestació del poemari del Dos poals.

Al remat, he de dir que aquesta ferida ja no cou tant. Faig la meua proposta poètica i em mire aquesta històra dels premis amb distància, però posant-hi un poc d’il·lusió, perquè si no acabaria totalment desenganyat, i també perquè és una forma de mantenir l’alegria d’aquestes coses, com una mena de teràpia. Tanmateix, en aqusta proposta poètica meua hi ha en preparació un poemari molt crític: efectivament, el cuquet volta per ací.

dimecres, de novembre 14, 2007

La llengua una altra volta

Fa poc ha eixit a la premsa un atac del Partit Popular contra Bernat Sòria perquè es presentarà a les llistes del Partit Socialista Obrer Espanyol al país per a les eleccions que vindran. El retret que li fan és que ell és andalús que parla català. Aquest argument no pot ser més absurd, tant pel que significa com pel qui el diu. De bestreta, si realment és andalús, és menester aplaudir aquest integració (perquè hom ho vulga o no, la llegua del país és el valencià, malgrat els 300 anys d'anorreament), però el fet cert és que ell és nascut a Carlet. En segon lloc, hauria de caure la cara de vergonya als polítics del PP per dir aquella collonada, quan molts d'ells són valencians (nascuts ací) i no en parlen ni un borrall i fan tot el possible perquè no es parle, no s'aprenga i no s'escampe. De retruc, no es pot ser més hipòcrita quan hi ha el cas d'Eduardo Saplana (normalitzem els cognoms valencians), exemple antonomàsic.

Al remat, ací s'inclou un altre tema, el del fenomen del que en castellà es diu cunero: aquella gent que no ha nascut al país, però que un partit considera convenient inscriure'l en la circumscripció electoral per raons d'aquesta tirada de vots. Per tant, el que el Partit Popular retrauria és que, què fa un andalús presentant-se a les llistes valencianes, més encara parlant català (espill d'integració). Doncs bé, la resposta, la tenen davant el morro: què ha fet un cartaginer valencianofòbic essent Molt Honorable.

Al remat, no sé fins a quin punt és transcendental que els governants del país hagen de ser nascuts ací. Ara, el que no es pot tolerar és aquesta actitud hipòcrita del Partit Popular en l'afany de desprestigiar gent, quan ells són els primers que haurien de callar.

dilluns, de novembre 05, 2007