dimecres, de juliol 25, 2007

Impotència

Si un metge va pel carrer i es troba una situació que demana les facultats d’ell com a professional, hom entendria que ajudara la persona que les necessitara. És, doncs, un cas claríssim d’actuar allà on és menester sense ser pedant. Pedant, això és, perquè si es canvien el metge per un professor de valencià, i l’actuació professional per la correcció d’una paraula dita malament, doncs, tenim açò: un pedant que s’atreveix a corregir el valencià de la gent.

¿Fins a quin punt un professor de valencià ha de corregir la gent (amics, família, desconeguts) que parla malament? ¿M’he de limitar només a ensenyar la llengua a l’àmbit escolar, o puc ultrapassar els límits de la societat extraescolar? Perquè allò que em frustra més com a professional de la llengua (però també com a ensenyant) és comprovar que els esforços meus perquè l’alumnat diga bona vesprada, tastar, eixugar, pernil, pollastre o lleig es veuen llançats a perdre quan aquests alumnes (o els pares o els amics, etc.) continuen dient buenas tardes, provar, secar, jamón, pollo o feo.

2 comentaris:

Litus ha dit...

Se't queden mirant amb cara de "però a tu què et passa? Jo parlo com vull!", oi?. No hi ha res a pelar :(

dospoals ha dit...

Que jo sàpia des que vaig començar la carrera, no he intentat directament corregir el qui siga (llevat de la família), no dir-li res, he cercat altres fórmules més tangencials. PErò els esforços són molt molt minsos. Vorem quin dia faig una reunió amb els més habituals i els dic alguna cosa.