dissabte, de juny 23, 2007

De la panxa

Menjar és barat, però alimentar-se és car; aquesta defirenciació -que podria resultar ociosa- afecta u dels pilars fonamentals del sistema econòmic que regeix el nostre país, conegut com a capitalisme. Els diners es fan en un model igualitari de societat que convergeix cap a uns gusts comuns, els quals impliquen el mínim de divergència possible, amb la qual cosa predomine la tranquil·litat de producció. Qualsevol intent d’eixir-se’n significa una despesa tant per al productor com per al consumidor. (Dalt o baix, com l’escola: l’ambient, el nivell, convé que siga semblant, perquè a la mínima que algú se n’ix per dalt o per baix, cal desplegar tota una sèrie de recursos que ha de pagar algú,i sabem com se les espolsa tothom).

Així doncs, els conservants i els estabilitzants, els adobs químics i la producció en sèrie, garanteixen prosperitat econòmica per als productors, però també equilibri per a les famílies, ja que tenen a l’abast bens més barats amb què tirar avant : però això implica que menjar barat és alimentar-se bé? Per exemple, els celíacs ho tenen ben agre per a alimentar-se, ja que qualsevol producte essencial per a ells és caríssim: d’una banda perquè els productes són molt específics; d’una altra perquè demanen una cura atentíssima i d’una altra perquè se’n produeixen pocs i no n’hi ha a tots els llocs. Efectivament, no seguiexen el model general de producció.

També hi ha el cas dels diabètics i dels hipertensos. Aquests ho tenen més fàcil perquè, com que a la societat comença a proliferar aquest problema, ja s’esdevé rendible produir sense greixos ni sucres afegits. Ara bé, els substitutius que hom fa servir potser tampoc són els adients, amb la qual cosa hom menja barat, però s’alimenta de forma cara si vol uns altres productes més adequats.

Un altre cas, aquells qui no tenen cap malatia però que volen consumir deixant de costat aquest model general, ço és, sense adobs químics, sense establitzants, etc. Aquest grup també ho té difícil perquè d’una banda els bens no segueixen la cadena de producció, de manera que no són barats; d’una altra, n’hi han pocs i no a tots els llocs comercials i d’un altra demanen temps per a ser cuinats (òbviament, no són dels que s’arreballen al microones). De retruc, és una fal·làcia confiar en els productes primer anomenats bio i després rebatejats d’altres formes, perquè al capdavall ni empraven productes ecològics ni artesanals: fet i fet, els que es feien servir eren els mateixos.

Al remat, roda i volta, menjar és barat perquè tenim a l’abast una varietat altíssima de productes a preus assequibles per aquest fet de la producció en massa, de manera que sadollar l’instint primari d’omplir la panxa, ço és, menjar, queda coberta. Ara bé, alimentar-se, és a dir, cuidar l’organisme i no castigar-lo, ja són figues d’un altre paner.