dissabte, de juny 23, 2007

De la panxa

Menjar és barat, però alimentar-se és car; aquesta defirenciació -que podria resultar ociosa- afecta u dels pilars fonamentals del sistema econòmic que regeix el nostre país, conegut com a capitalisme. Els diners es fan en un model igualitari de societat que convergeix cap a uns gusts comuns, els quals impliquen el mínim de divergència possible, amb la qual cosa predomine la tranquil·litat de producció. Qualsevol intent d’eixir-se’n significa una despesa tant per al productor com per al consumidor. (Dalt o baix, com l’escola: l’ambient, el nivell, convé que siga semblant, perquè a la mínima que algú se n’ix per dalt o per baix, cal desplegar tota una sèrie de recursos que ha de pagar algú,i sabem com se les espolsa tothom).

Així doncs, els conservants i els estabilitzants, els adobs químics i la producció en sèrie, garanteixen prosperitat econòmica per als productors, però també equilibri per a les famílies, ja que tenen a l’abast bens més barats amb què tirar avant : però això implica que menjar barat és alimentar-se bé? Per exemple, els celíacs ho tenen ben agre per a alimentar-se, ja que qualsevol producte essencial per a ells és caríssim: d’una banda perquè els productes són molt específics; d’una altra perquè demanen una cura atentíssima i d’una altra perquè se’n produeixen pocs i no n’hi ha a tots els llocs. Efectivament, no seguiexen el model general de producció.

També hi ha el cas dels diabètics i dels hipertensos. Aquests ho tenen més fàcil perquè, com que a la societat comença a proliferar aquest problema, ja s’esdevé rendible produir sense greixos ni sucres afegits. Ara bé, els substitutius que hom fa servir potser tampoc són els adients, amb la qual cosa hom menja barat, però s’alimenta de forma cara si vol uns altres productes més adequats.

Un altre cas, aquells qui no tenen cap malatia però que volen consumir deixant de costat aquest model general, ço és, sense adobs químics, sense establitzants, etc. Aquest grup també ho té difícil perquè d’una banda els bens no segueixen la cadena de producció, de manera que no són barats; d’una altra, n’hi han pocs i no a tots els llocs comercials i d’un altra demanen temps per a ser cuinats (òbviament, no són dels que s’arreballen al microones). De retruc, és una fal·làcia confiar en els productes primer anomenats bio i després rebatejats d’altres formes, perquè al capdavall ni empraven productes ecològics ni artesanals: fet i fet, els que es feien servir eren els mateixos.

Al remat, roda i volta, menjar és barat perquè tenim a l’abast una varietat altíssima de productes a preus assequibles per aquest fet de la producció en massa, de manera que sadollar l’instint primari d’omplir la panxa, ço és, menjar, queda coberta. Ara bé, alimentar-se, és a dir, cuidar l’organisme i no castigar-lo, ja són figues d’un altre paner.

dilluns, de juny 11, 2007

La biga al meu ull

M’agraden els recitals de poesia per l’ambient que es manifesta. Als primer hi anava a soles i no coneixia ningú, de manera que anava, mirava i me n’anava. Però a mesura que he anat coneixent poetes, l’esdeveniment ha deixat de ser solitari i he xalat durant els moments abans de començar i de després d’acabar, i hi he trobat un al·licient per a acudir-hi.

Perquè, al capdavall, els recitals de poesia m’avorreixen quan es duen a terme. He arribat a un punt que la poesia, recitada en públic, és la cosa més moixa del món. En poques ocasions he gaudit escoltant versos i, al remat, em fa la impressió que el fet de recitar és un tràmit que s’ha de complir quan hom hi és convidat, una espera que hi ha entre la mitja hora d’abans de començar i les dos hores de després d’acabar.

De bestreta he de dir que jo no em consideraria bon recitador (el que jo n’esperaria), faig el que puc, intente donar vida a allò que llig: el defecte dels meus versos és que no tots són per a ser recitats, amb la qual cosa tinc un repertori poc assortit, i si per alguna raó llig els que no són susceptibles de ser recitats, la gent pot acabar pensant que ni col ni bleda: fet i fet, que els avorrisc. Perquè els problemes que veig en els recitals són diversos: en primer lloc, quasi tots els poemes que es lligen semblen que estan escrits no per a ser recitats sinó per a ser llegits en privat; segon, que els poetes convidats no tenen la gràcia de recitar els poemes propis o han fet una tria de versos poc adient al moment, a l’auditori (potser alguns s’hi impliquen, però hi han voltes que alguns altres mostren una mancança o una desgana tan gran que pareix que els dolga haver de pujar a recitar). Amb la qual cosa, per u i per l’altre, no entenc perquè en llegir a la premsa les crítiques de tants llibres en què hom es desfà en paraules, lloant el ritme, la cadència, la mesura, el pes de les paraules i en sentir-les m’aclaparen, però de tristor. On són aquells poemes?

Així doncs, quan vaig als recitals em queda aquesta sensació de buidor, ja que els versos que s’han escampat no han fet pòsit al cervell, cauen de les orelles. Perquè, al remat, eixir d’allí m’hauria de fer reviscolar l’ànima i em queda el corc de pensar que sóc l’únic que no ha aprofitat aquesta oportunitat poètica.