dilluns, d’abril 02, 2007

Inquina

Anit es van donar els premis de la música, un acte bressolat pels poders públics, ja que hi anava la ministra de cultura i altres càrrecs de l’estat de les autonomies. De casualitat que ho vaig veure, perquè mentre feia un zapeig, que hi vaig ensopegar: tot just quan començaven a lliurar els premis (específics) de cançons en asturià, basc, gallec i català/valencià.

He de dir que és trist que grups espanyols que canten en llengua diferent del castellà només puguen optar a un premi, al de millor cançó en la llengua corresponent; un premi arraconat i trist amb més pena que glòria. Mentre que altres grups espanyols sí que poden optar a les altres categories (millor disc, millor etc.) encara que canten en anglés.

Els premiats perifèrics catalans van tenir dues visions diferents: Serrat va demanar que aquests grups autonòmics puguen participar en les altres categories, mentre que Raimon es va felicitar perquè alguna cosa està canviant quan li donen un premi honorífic per unanimitat del consell d’elegidors. Em sap malament, però Raimon va del tot enganyat: li han donat la medalla de xocolate, com la donaran a Llach d’ací uns anys. Aquest premi honorífic és una fal·làcia per a acontentar les consciències, fet i fet, cojuntura política. Serrat va més encaminat, però fa tard. Una llengua diferent en castellà no guanyarà MAI un premi de categoria perquè Espanya només escolta música en castellà (i en anglés, vists els premiats).

Al remat, hauria d’haver guanyat Antònia Font. Quina pena.

4 comentaris:

nimue ha dit...

així doncs van guanyar Raimon i Serrat??? doncs si que anem bé...

Confesse que no m'entusiasma massa la música que es fa en català. Potser em perc alguna cosa interessant? Actualent, en català, només escolte Antònia Font. Alguna recomanació per ampliar repertori? Algun grup o solista que pague la pena?

La major part de la música que m'agrada és en anglés perquè em sona millor. Gens cièntific i gens professional, sí...

dospoals ha dit...

Com a coses interessants, doncs Antònia Font, però d'altres també com Roger Mas (cantautor desacomplexat), Gattaca (més guitarrer). Al remat, donar el premi a Serrat és continuar sense que ens coneguen. Antonia Font hauria estat un esclafit de renovació.

Òbviament ens agrada la música en anglés perquè no ens assebentem de la meitat del que ens diuen. Això em passa amb la música finesa o la sueca.

nimue ha dit...

Lamentable el premi a Serrat.
Buscaré alguna cosa dels Gattaca aquestos més guitarrers... Discrepe en això de la comprensió. Jo si que m'assabente del que diuen les cançons que m'agraden (i tu també, no fastidies! :P)I no busque missatges massa profunds en el rock... Simplement m'agrada com sona l'anglés basant-me en cap criteri filològic. De la mateixa manera que m'agrada un tipus de cuina i no un altra.

dospoals ha dit...

A veure: no tinc l'anglés com a llengua materna (valencià) ni tampoc tinc un domini tan gran com per haver-la interioritzada (castellà). Moltes lletres en valencià i en castellà em fan vergonya i si tinguera l'anglés tan assumit, m'avergonyiria de sentir cançons dels Take that o dels Rollings (parle de les lletres específicament).

Fent referència al cas finés o suec: les cançons que escolte són fosques, dures i rúniques, de manera que malgrat llegir-nes les traduccions i entendre-les, em passa el mateix que l'anglés: m'agrada la música però falle en el contingut.