dilluns, de febrer 26, 2007

La vida de funcionari

Dins del món dels funcionaris, el més habitual és que es cerquen entre ells. En el meu cas, jo no tinc amics funcionaris: filaré més prim, dins la colla d’amics, no en tinc de funcionaris. No voldria que se’m considerara negativament per haver dit açò, simplement vull dir que se’m fa difícil compartir el meu estat de vida (de moment sense lligams i amb un esperit bastant independent) amb amistats que no siguen funcionàries i sense lligams, més encara vivint en un poblet enmig i lluny de les capitals. Tinc les vesprades lliures, tinc ponts i vacances d’escola, dissabtes i vesprades de diumenge ocioses i poca gent amb qui gaudir-les.

És un fet de què he hagut d’aprendre i, fet i fet, no m’hi acostume. M’agrada viatjar i des que treballe d’ensenyant aprofite els ponts per a fer-ho. Més encara, d’ara en avant les vacances escolars s’incorporaran en aquesta previsió. Poques voltes, llevat de les pasqües de cada any, he viatjat amb companyia, i és trist fer fotos només a paisatges i a cases i que no me les facen, a mi; o bé anar amb el cotxe i amb el tren sense ningú amb qui gaudir amb el trajecte.

Ausiàs Marc deia que cascú cercava són igual, doncs a mi, se m’espera un any ben carregat de ponts planificats. Vorem com m’ho trac dels dits.

dimecres, de febrer 14, 2007

Futur laboral

Normalment, els treballadors que fan faena a les empreses reben de direcció alguna mena de suport amb intenció psicològica perquè d’aquesta manera es poden sentir valorats i a gust, i hi exerceixen les seues funcions amb més tremp. Són incentivats perquè l’aprenentatge i la tasca desenvolupada, d’una banda beneficie el treballador, i d’una altra revertisca en l’empresa, de manera que aquesta no té la necessitat de contractar constantment gent nova i esperar que es forme. D’un altre costat, caldria fer esment dels tipus de treballadors i dels tipus de faena: en el cas que tenim ací, parle dels funcionaris, i per la faena que desenvolupen em referisc als docents (i no als de justícia o als arreplegadors de fem municipals), fet i fet, parle de la meua condició de professor.

Aviat hom m’assignarà una plaça definitiva i les sensacions que tinc m’indiquen que serà absolutament el Baix Segura, sense mirament: òbviament, la destinació per a la gent que habitualment no disposa de punts suficients. Pel que he pogut sentir, a les Balears hom incentiva els professors interins amb l’assegurança d’una mena de contracte de continuïtat, pel fet que les Illes no són gaire còmodes (transport, per exemple), perquè aquests interins (si és que encara no tenen cap mena de lligam) a la mínima que se’ls presenta la possibilitat de treballar a la península, deixen amb el cul a l’aire els instituts (ja que entrar a la borsa de València és molt complicat i no val badar) i han de començar de zero, amb un altre professor que agafe de pressa la marxa de l’institut.

Pense en l’actitud de les Balears, de voler retenir els treballadors de l’ensenyament, perquè comprén que hi ha demanda de docents i molt poca oferta on triar. Si fidelitza docents valencians durant uns anys amb aquesta mena de seguretat, confia que s’hi queden i, vés a saber, que acaben jubilant-se allí. Sembla, doncs, que el departament d’ensenyament té clares algunes coses per retenir treballadors, malgrat que no podrà fer res d’aquella gent lligada (parella, fills, etc.).

De retruc pense en l’actitud del País Valencià: els docents en expectativa sabem que pararem allí i que seran cinc anys com a mínim de travessia pel desert. Sabem també que hom cercarà qualsevol raó legal per demanar-hi comissions, durant tants anys possibles com per a obtenir un trasllat avinent sense haver xafat mai la primera definitiva, i així està el sud, ple d’interins que ocupen les places dels definitius, fent companyia als professors que, o bé no han aconseguit una comissió o s’hi han quedat perquè no tenien cap cosa que els lligara a res i ja s'hi jubilaran.

Des del punt de vista com a treballador de l’empresa que pateix per aquesta mena d'incentiu d'intenció psicològica, vet ací la pregunta retòrica: ¿quin incentiu m’ofereix la conselleria d’Educació per a quedar-me en aquelles terres i no caure en el daltabaix psicològic, i no haver de recórrer a comissions?

dijous, de febrer 01, 2007

Vine al costat fosc, fill meu...

És un tema a bastament comentat, que els poetes i els qui escriuen poesia no poden viure d’açò. Aquest tipus de manifestació cultural té l’inconvenient que és a la llarga per a tot el que hom podria desitjar: per a formar-se una veu poètica, per a escriure els llibres i veure’ls publicats (en una editorial decent), per a adquirir un prestigi cultural o per a guanyar-hi doblers.

Del que m’he adonat és que actualment totes les manifestacions culturals que atorguen prestigi i deixen doblers són a la curta i tenen una vigència d’un any, fins i tot mesos, i el fet és que no sé si preocupar-me’n o no (com a mínim em negiteja i em fa pensar-hi). A tall d’exemple: les cançons diverses de l’estiu, els llibres supervendes, les pel·lícules comercials, etc.

Podria conhortar-me pensant que aquestes manifestacions no romandran a la llarga, de tan efímeres que són, que la vacuïtat que impliquen farà que hom se n’oblide. D’acord. Però en una societat en què per tot es paguen drets d’autors, i que malgrat els anys que passen sempre sentirem aquestes cançons d’estiu (a la ràdio, a les revetlles dels pobles, etc.); veurem pel·lícules (a la tele, infinitament repetides), tot em fa comprovar, tristament, que aquests creadors s’embutxaquen massa doblers amb propostes caducables que la massa de la gent perpetua com a formes d’oci cultural (amb la qual cosa engrandeix el cercle dels drets d’autor).

Al remat, els diners no fan la felicitat, ni tenen res a fer al gust de guanyar-se un prestigi literari, però m’agafa malíccia de veure com els creadors s’enriqueixen, amb aquella alegria, amb aquesta mena de manifestacions culturals, efímeres i ràpides.