dilluns, d’octubre 30, 2006

Publicitat

Per fi, després de més d'un any, he pogut llegir la ressenya literària (única) que es va fer del meu poemari i que es va publicar a l'Avui. Després d'haver mirat per internet i regirar l'hemeroteca, finalment he pogut llegir-la. Tot gràcies al fet que un mes arrere vaig conéixer la persona que en va fer la crítica en una trobada d'escriptors. Es diu Xènia Dyakonova (moltes gràcies de bestreta) i fa així:
POESIA
"Riure i ganyotes"
Dos poals de sabó i un cabàs de no res, quan, fet i fet, uns altres peguen el mos; no hi ha cap altre camí que descreure, de Josep Vicent. Viena, 2005, Barcelona.

El títol del quart poemari del jove poeta valencià Josep Vicent és llarg i un pèl pretenciós. Tanmateix, cal remarcar que no és exempt d’originalitat, ja que fins ara, que jo sàpiga, no hi ha hagut poetes que posessin per títol del seu llibre tot un poema. Aquest afany de novetat és una de les característiques essencials de l’autor en qüestió, que no deixa de ser confirmada per cadascun dels seus versos.
Josep Vicent, amb la desimboltura d’un poeta ple de vitalitat que té tota la vida per davant i tota una tradició cultural al darrere, combina les pròpies facècies i els jocs de paraules més o menys enginyosos amb les reminiscències dels referents més importants de la literatura catalana, des de Ramon Llull fins a Pere Calders. Aquest mètode li permet de trobar una manera de burlar-se afectuosament dels clàssics i alhora de sí mateix. Tot el contingut del llibre Dos poals ... està tan impregnat de citacions, al·lusions i paràfrasis, unes evidents i d’altres amagades, que fa recordar la convicció de Josep Pla que el plagi és l’ànima de l’art. En el cas de Vicent, es tracta d’un plagi intel·ligent, portat a terme amb tota la malícia i la gosadia d’un alumne brillant que admira els mestres però per culpa del propi tarannà entremaliat no s’està de tirar-los de les barbes. El jove poeta, com a bon valencià, és summament irònic, i té una debilitat per les paròdies explícites i grotesques. Molt sovint els seus poemes brevíssims, d’una simplicitat absoluta i un humorisme àcid, porten títols inacabables i ampul·losos, que poques vegades tenen res a veure amb el poema, i que semblen inventats expressament per ser desmentits de seguida i provocar una rialla desconcertada però generosa del lector. És un truc que Vicent, conscientment o no, ha manllevat a la pintura dels primers suprematistes, amb la diferència que el rerefons de l’obra de Vicent no és la tètrica realitat soviètica sinó el colorit jovial i el caliu de la cultura catalana i europea. Un dels poemes més graciosos del llibre: “J’ACCUSE – No, Josep Vicent, no ho faces, que això implicaria un bon grapat de problemes i encara no hi estem preparats... – Està bé! Però el dia que sàpia francès, prepareu-vos.” Podria ser la inscripció de sota d’una caricatura immortal.

3 comentaris:

xim ha dit...

De la Ribera estant, trobe Xènia tan pròxima a(l) Benissa com Xàbia i Dénia tot plegat.

I si fa no fa, això d'Avui ho vaig dir jo abans que ella, eh? ;-)

rAnita nOe ha dit...

cualsevol dia podries regalarnos un dels teus poemes, a nosaltros que no tenim acces als teus poemaris, açi a l'argentina ;)
petonets

dospoals ha dit...

Bon joc de paraules. Pel que fa a qui ho va dir abans, és clar que vas ser tu, te'n reconec el mèrit, però si fa no fa, és un plaer ser comentat en premsa (poca, però toca)

Ranita, un dia d'aquest en penjaré alguna.