dimarts, d’octubre 17, 2006

Ny

He de dir que no em sent espanyol per la raó planera que Espanya no deixa que me’n senta. Perquè, al capdavall, tot és qüestió d’amor i de carinyo: se’m fa difícil dir-me espanyol quan Espanya només és Castella, i no València, i no se’m fa cas en absolut en termes lingüístics, per exemple.

Heus ací uns exemples que em peguen tort i que augmenten més la llista de greuges. En primer lloc, per què a tota cosa espanyola s’hi ha de col·locar la ñ? No s’hi val posar com a excusa que és la llengua oficial de l’estat: el castellà és igual d’espanyol que el basc o el català. De retruc, per què s’ha de posar el signe diacrític ˜ a qualsevol cosa que represente Espanya? Si hom vol fer servir el diacrític, doncs que ho faça per a coses castellanes, perquè ni l’aranés ni el català tenen aquest símbol.

D’una altra banda, m’indigna que només es puga aprendre català als Països Catalans i a Madrid. Em fa la sensació que sobrem a les altres capitals espanyoles. Per què ha de pagar Catalunya o el País Basc tot allò que significa projecció de l’idioma i no l’estat? En aquest pla, per què no s’actua de la mateixa forma en casos com Madrid o les Castelles? Fet i fet, haurien de ser les autonomies les que finançaren les llengües, i l’Estat les finançara totes.

Al remat, tota aquesta queixa ve per la cosa tan simple de veure als mitjans de comunicació coses com aquestes: ÑBA, , etc.