dissabte, d’agost 26, 2006

L'única d'agost

Aviat farà onze anys que no porte ornaments pel cos: una vesprada que estudiava vaig decidir llevar-me del coll una creueta de fusta que duia, així, perquè sí. A partir d’aquell moment, ni cadenes, ni polseres, ni anells, ni arracades... res (l’única cosa que podria passar per ornament és un rellotge, però jo el considere objecte de treball: en arribar l’estiu desapareix del canell i no hi torna fins que comença el curs una altra volta). Fet i fet, ara que ho pense, va ser arribar als vint anys i desfer-me’n, però ara que he fet els trenta m’ha vingut al cap tornar a tenir algun ornament al cos. Sembla com si les dècades han d’anar marcant canvis a la vida: ja sé que no cal donar més importància al fet, però he anat arreplegant un bon grapat de coincidències en períodes de deu anys i les trobe curioses.

El cert és que no he sentit la necessitat de dur posat algun complement, malgrat que en més d’una ocasió m’ha entrat per l’ullet alguna objecte singular que he pogut veure. Vés a saber si al remat encara acabe posant-me alguna cosa...

9 comentaris:

  1. uis.. jo per no portar, no porte ni arracades..
    ara porte una polsereta groga contra el cancer..
    petonets

    ResponElimina
  2. un detallet amb gust i sense abusar no està malament. En què penses?

    ResponElimina
  3. No pensava en res en concret, potser una arracada, però fet i fet, aquest post era una excusa per dir que tinc tanta sang d'orxata, que ni tan sols m'abille. Només la roba que duc i de tant en tant, barbeta. Ni polseres, ranita!

    ResponElimina
  4. homeeee, sang d'orxataaaaa...és que en el meu poble és tan pejoratiu això... Una mica auster, si vols. Una arracadeta discreta pot quedar molt bonica.

    ResponElimina
  5. Has pensat en un rellotge de butxaca? Jo també vaig renúnciar fa molt anys a qualsevol tipus d'objecte metàl·lic que pogués tocar el meu cos, i aquesta mena de medidors del temps em van agradar. T'eviten el tic de mirar l'hora cada cinc minuts per comprovar que han passat cinc minuts.

    ResponElimina
  6. He estat fent una anàlisi d'aquest comentari.

    Això que tu et fiques a parlar de complements que no siguen directes ni indirectes ni circumstancials sinó ornamentals, per lluir-los al teu propi cos... xico, no sé, però venint de tu a mi se'm fa estrany! Què en pensaria Sant Fuster?!

    Dospoals, és això un subtil consell d'imatge que ens demanes veladament tal com (sagaçment) ha interpretat nimue?
    O siga, estàs parlant de "complements complements"?
    Ets tu qui escriu o et suplanta una mascota polar? (Em sembla que açò està posant-se de moda cara de a la temporada tardor-hivern).

    T'ho dic sense indirectes.
    També.
    ;-)

    ResponElimina
  7. NO em fa falta un rellotge de butxaca, perquè ja duc el de la mà.

    No era la meua intenció demanar consell estètic ni ornamental: he d'intuir que tu me'n vols donar?

    He volgut destacar un parell d'aspectes meus: que no duc ornaments (que podria indicar per a segons qui, que sóc una persona molt eixuta) i que moltes coses em passen de dècades en dècades (en aquest cas, si podria posar-me algun complement).

    Pel que fa a la mascota polar, de moment no.

    ResponElimina
  8. Donar jo consells estètics? Uf, millor que no em feres massa cas si te'n donara. Bé, millor que no em feres massa cas en cap cosa tampoc. Sempre faig broma i solc pecar d'excés de confiança, com ara. No t'ho prengues a mal.

    ResponElimina