divendres, de maig 19, 2006

Xoc de cultures

Potser resultarà presumptuós de dir, però em feia gràcia emprar aquesta etiqueta per a un fet tan prosaic. Tanmateix, en el fons, no em sembla tan disbaratat aplicar-la quan s’enfronten la cultura de l’esforç i del treball envers la cultura de l’esforç mínim i del fuig faena en el món de les aules.

Reflexionant sobre com em sorprén l’actitud dels estudiants en les classes he arribat a tres fets: jo era un bon (massa bo) estudiant, i no he estat realment conscient del que era un mal alumne; l’entorn mediàtic no era tan variat (cadenes de televisió, revistes...) ni alhora tan únic ni omnipresent (línia de pensament anul·lador dels programes de televisió); he passat els deu anys de València (universitat i anys de després) immers en una microsocietat basada en una relació de respecte amb el professorat i altra gent adulta (i no pas de tracte amb adolescents) d’admiració i de respecte (que ha fet que oblidara el comportament als instituts; els qui em coneixeu, deixem de banda el cas Todolí). Aquesta bambolla m’ha aïllat totalment i ha produït que arraconara del pensament com era la conducta als instituts, amb la conseqüència fatal de trobar-m’ho tot de nou i alarmar-me.

8 comentaris:

  1. potser sera pitjor que quan tu eres estudiant..
    mes a mes, ara eres gran.. ja no entens als xiquets com quan eres un d'ells..

    ResponElimina
  2. Crec que ha estat així: han estat més de deu anys sense conviure en aquest món.

    ResponElimina
  3. Ei, Ranita! Que el Dospoals és ben jove!
    O serà que jo sóc 10 anys més gran?... Sí, això serà ;-)

    No et preocupes, el mateix problema tenen els profes que porten 10 o 12 en Educació de Persones Adultes i ara se'ls acaba el xollo i es caguen de por. Desegur que tu gestiones el xoc millor que ells.

    (Ah! I no tingues por de suspendre a qui no sàpia fer la O amb un canut, i no faces cas dels moltíssims "ai-pobret-aprova-looooo" que sentiràs; sovint, amb l'acompanyament del relat de totes les vicisituts de la família fins a la huitena generació.)

    ResponElimina
  4. Efectivament, amb trenta anys ja sóc gran i em sent que no sóc d'eixe món.

    Sobre el tema que has tret dels adults, no em referia el de l'escola d'aquests, sinó quan anava a la facultat (si vols, quan era alumne a l'escola d'idiomes), però entenc això del xollo: ara s'han de papar els adults de 18 anys que volen traure's el graduat.

    ResponElimina
  5. Doncs, sí, els majors d'edat (deixem el tema de l'adultez per a un altre dia) que ens arriben ara als CFPA són "lo milloret de cada casa".

    ResponElimina
  6. Com dira aquell: "Benvingut al món real". Jo l'any passat vaig fer el CAP (Certificat Aptitud Pedagògica) a St.Quirze. Uf! I aquests són els bons. No sé pas què deu passar a les barriades...

    ResponElimina
  7. Dospoals, jo pensava que era l'única que no era d'eixe món.

    Respecte a la cultura de l'esforç... en podriem parlar tant!!!!

    Trobar gent jove que pensa com tu dóna ànims. Potser vol dir que de tot allò que "hem" intentat inculcar als nostres alumnes, "alguna cosa" ha quedat.

    No saps com me n'alegro.

    Et continuaré llegint.

    ResponElimina
  8. Sóc pessimsta i patidor de mena, accentuat des qeu vaig començar a treballar als instituts, i a hores d'ara seré difícil de canviar.

    M'alegra que et sentes animada perquè hi haja algú que pense d'aquesta manera. Tanmateix una oroneta no fa primavera, més quan la proporció és dos o tres espècimens entre 80: exponencialment, no hi res a fer.

    Al remat, gràcies per la teua confiança.

    ResponElimina