divendres, de maig 19, 2006

Xoc de cultures

Potser resultarà presumptuós de dir, però em feia gràcia emprar aquesta etiqueta per a un fet tan prosaic. Tanmateix, en el fons, no em sembla tan disbaratat aplicar-la quan s’enfronten la cultura de l’esforç i del treball envers la cultura de l’esforç mínim i del fuig faena en el món de les aules.

Reflexionant sobre com em sorprén l’actitud dels estudiants en les classes he arribat a tres fets: jo era un bon (massa bo) estudiant, i no he estat realment conscient del que era un mal alumne; l’entorn mediàtic no era tan variat (cadenes de televisió, revistes...) ni alhora tan únic ni omnipresent (línia de pensament anul·lador dels programes de televisió); he passat els deu anys de València (universitat i anys de després) immers en una microsocietat basada en una relació de respecte amb el professorat i altra gent adulta (i no pas de tracte amb adolescents) d’admiració i de respecte (que ha fet que oblidara el comportament als instituts; els qui em coneixeu, deixem de banda el cas Todolí). Aquesta bambolla m’ha aïllat totalment i ha produït que arraconara del pensament com era la conducta als instituts, amb la conseqüència fatal de trobar-m’ho tot de nou i alarmar-me.

dimarts, de maig 09, 2006

La societat de masses

No cal dir que al món són necessaris els caixers del Mercadona, els obrers de la construcció, els llauradors de bancals, els arreplegadors del fem; fet i fet, cal tenir present que no és menester que tothom siga universitari (perquè no hi arriben, perquè no els deixen, perquè no els agrada, etc.). Però el que més m’agradaria és que tota aquesta part de la població (majoritària) llegira: és a dir, un collidor amb criteri lector (i de retruc, polític, econòmic, televisiu, etc.).