dimarts, d’abril 25, 2006

Dos poals de sabó i un cabàs de no res...

Ja ha fet un any que vaig anar a veure tota la caguera del Sant Jordi, així com també de la publicació del poemari dels Dos poals, amb la conclusió aclaparadora i decebedora en parts desiguals. El fet és que estava totalment verd en qüestions d’aquesta mena i com que no es pot controlar mai res, vaig decidir fer un experiment pel que fa el llibre. Vaig determinar que confiaria en la inèrcia per comprovar fins on podia arribar el llibre, juntament amb alguna acció de caràcter propagandístic (que tampoc era pla de deixar-lo solt sense cap ressó). He arribat a la conclusió que qui no plora no mama, i que si pretenc que els poemaris incidisquen en algun lloc, no em queda més remei que arromangar-me, posar-me a treballar i deixar-me de romanços inèrcics.

En la part positiva, he de dir que de les quatre presentacions (el Verger, Pedreguer, Beniarbeig i els Poblets) totes han vingut d’altri, és a dir que ha estat interés del tècnic cultural o d’amic i no he estat jo qui ha demanat fer-ne la presentació. També el boca orella (trobe que mitja dotzena de persones) que han fet tant coneguts com desconeguts.

En la part negativa, doncs que tinc quimera que s’han venut més llibres per publicitat i per esforç meus (amics, familiars, companys d’institut) que per part de l’editorial; que he estat jo qui ha hagut de fer la campanya de merxandatge (les samarretes d’estiu negres); que en les ressenyes literàries (on he aplicat la inèrcia de forma conscient) només he aconseguit una ressenya literària a l’Avui (a final de setembre, quan el llibre va eixir a mitjan abril), però m’hauria agradat ser criticat al Postdata, o a l’Espai del Llibre, o al Caràcters, o a la Revista de Lletres Valencianes (perquè no dir-ho, per l’ego), entre d’altres.

Comptat i debatut, hom confirma el que he aprés a la facultat i el que he llegit a la premsa: si es vol presència caldrà posar-hi mans, mànigues i jaquetes, i a Barcelona com a mínim.

8 comentaris:

nimue ha dit...

jo sóc el major desastre del món per a vendre els meus propis llibres (últimament algú de confiança s'ha oferit a fer-me de secretari i la veritat és que no podria pagar-li però em vindria la mar de bé) En fi, que entre el tipus de llibres que són i les poques ganes que li posa l'autora (per falta de saber-fer) és un miracle que se'n venguen. Però vaja, lúltim pagament de drets per vendes ha sigut bo així que algú els deu comprar per alguna raó que desconec...

sort en la teua gesta! segur que faràs la campanya molt millor i amb molta més gràcia que jo...

liter-a-tres 3 ha dit...

ay, xic. quan costa vendre els propis llibres. Els meus que he venut han estat al meu treball, als amics, a la familia, pel boca orella i poc més. Malgrat tot, l'editor em va donar les gracies per la presentació. Allí mateix es van vendre una bona quantitat.Es clar que la factura del telèfon per cridar a tot el món no la va pagar ningú (jo)


Molta sort. ¿es el poemari a la Casa del LLibre, per casualitat?

dospoals ha dit...

Nimué, de fet la campanya ja ha acabat, perquè no crec que voldrà ningú fer-ne cap cosa més, d'un llibre que ja fa un any que va pegant bacs. Pel que fa a les raons que desconeixes... dona, no et faces tan la huehemil, que tu ja mous gent darrere tu!

Liter-a-tres, a gener vaig anar a València i ja no hi era. Supose que si algú el vol l'haurà de demanar. Per cert, ja em donaràs la referència del teu.

rAnita nOe ha dit...

no sabia que tenies un llibre de poemaris.. on es pot aconseguir? recorda que jo n'estic a l'argentina..
diuen que aquell que vol alguna cosa, tambe li costa alguna altra..

petons

dospoals ha dit...

Uf, ranita, doncs no ho sé. Vés a saber si amb l'Amazon o alguna cosa d'aquestes. Qui sap si algun familiar te'l pot enviar per correu... Mira que està lluny l'Argentina, eh!

liter-a-tres 3 ha dit...

malament està la cosa. Vull anar a les llibreries Paris-Valencia.
per si hi ha sort. Ja t'ho diré.

Jo no he escrit un poemari. Lo meu és la novel.la i no sé si vos agradarà perque és en castellà. Jo, com es diu per ací, soc xurra,´es a dir de parla castellana de naixement.
La novel.la es diu "Demasiado tarde" Mira Editores de Zaragoza.

Salut

nimue ha dit...

la meua llengua materna i l'única que faig servir amb la família també és el castellà, liter-a-tres, però fa temps que em guanye la vida i altres coses fent de profe de català.
Buscaré aquesta novel·la i si m'agrada o no m'agrada no tindrà res a veure amb la llengua, clar!

liter-a-tres 3 ha dit...

Gracies Nimue. No volía dir que la novel.la no vos agradarà perque està escrita en castellà. No hi ha motiu. Si veus el nostre blog està escrit en castellà o en català o en valencià segons ens pega.

Ja pasarem pel teu blog.

Salut