dimarts, d’abril 25, 2006

Dos poals de sabó i un cabàs de no res...

Ja ha fet un any que vaig anar a veure tota la caguera del Sant Jordi, així com també de la publicació del poemari dels Dos poals, amb la conclusió aclaparadora i decebedora en parts desiguals. El fet és que estava totalment verd en qüestions d’aquesta mena i com que no es pot controlar mai res, vaig decidir fer un experiment pel que fa el llibre. Vaig determinar que confiaria en la inèrcia per comprovar fins on podia arribar el llibre, juntament amb alguna acció de caràcter propagandístic (que tampoc era pla de deixar-lo solt sense cap ressó). He arribat a la conclusió que qui no plora no mama, i que si pretenc que els poemaris incidisquen en algun lloc, no em queda més remei que arromangar-me, posar-me a treballar i deixar-me de romanços inèrcics.

En la part positiva, he de dir que de les quatre presentacions (el Verger, Pedreguer, Beniarbeig i els Poblets) totes han vingut d’altri, és a dir que ha estat interés del tècnic cultural o d’amic i no he estat jo qui ha demanat fer-ne la presentació. També el boca orella (trobe que mitja dotzena de persones) que han fet tant coneguts com desconeguts.

En la part negativa, doncs que tinc quimera que s’han venut més llibres per publicitat i per esforç meus (amics, familiars, companys d’institut) que per part de l’editorial; que he estat jo qui ha hagut de fer la campanya de merxandatge (les samarretes d’estiu negres); que en les ressenyes literàries (on he aplicat la inèrcia de forma conscient) només he aconseguit una ressenya literària a l’Avui (a final de setembre, quan el llibre va eixir a mitjan abril), però m’hauria agradat ser criticat al Postdata, o a l’Espai del Llibre, o al Caràcters, o a la Revista de Lletres Valencianes (perquè no dir-ho, per l’ego), entre d’altres.

Comptat i debatut, hom confirma el que he aprés a la facultat i el que he llegit a la premsa: si es vol presència caldrà posar-hi mans, mànigues i jaquetes, i a Barcelona com a mínim.

dilluns, d’abril 03, 2006

Època de recolliment i de passió

Malgrat que ja hem començat de fet el tercer trimestre, sembla que el segon encara raja, i bona part dels professors frisem perquè vinga pasqua, aquesta barrera psicològica, ja d’una volta. Encara que siga tirar-me pedres contra el fetge, ¿és menester mantenir com a períodes vacacionals festivitats religioses, més encara en un estat aconfesional constitucionalment, en una escola pública que es proclama laica?

D’una altra banda, les manifestacions religioses que inundaran els carrers i els canals televisius m’ofenen moltíssim, i em semblen una provocació: però no les prohibeix ningú o no les deixen de subvencionar, com sí que han fet mesquinament an Dario Fo, an Bassi, o an Xavier Castillo. Com ho apanyem?