dimarts, de març 07, 2006

Fusterianes

Fuster diu, si hi penses, comprovaràs que realment no t’empipa que et contradiguin, sinó que et facin veure que et contradius a tu mateix.

Hom m’ha dit en ocasions que sempre tinc resposta per a tot, una observació que pot fer-se de forma tant d’elogi com despectiva, en to de broma o sense. Hi he estat pensant i és veritat: he arribat a un punt que gairebé sempre la tinc a la boca, que ja la tinc pensada. Roda i volta, he trobat tres raons per les quals actue d’aquesta manera, tres motius que han anat formant aquest mecanisme de defensa.

En primer lloc hi ha la cultura: llegir, escriure, observar i interpretar han contribuït a calfar-me el cap i a intentar esbrinar respostes davant un fet cultural: per copsar-lo, per gaudir-lo, per entendre la veu creadora, etc. És per això que, quan sóc amb algú, no m’és gaire difícil amollar alguna cosa, tinga trellat o no, però que s’adiu al fet cultural (un quadre, un poema, un anunci).

Després, haver estudiat filologia catalana i haver conreat un sentiment d’estima per la llengua. Tothom coneix els atacs continus a què es veu sotmés el català des dels dos vessants més importants i combatius: el sessecionisme i el reduccionisme lingüístic del nacionalisme castellà. En tot moment aquests dos corrents sempre tenen a la boca arguments que denigren el meu idioma i són múltiples els encontres amb gent que els defensa. Com que es limiten a atacar i a perbocar arguments destarifats, però no a reflexionar, m’he vist en la necessitat d’estar despert, viu, atent i prest per donar el contraargument; fet i fet, no es pot tenir la guàrdia baixa: un dubte, un reflex tardà, signifiquen la victòria de l’altri.

Encamant, la meua faena com a professor ha contribuït a cercar sempre una resposta immediata perquè davant els alumnes inevitablement no puc pesar figues; no ja que vulguen trobar-me les cosconelles per si poden pillar-me en una vacil·lació de l’assignatura, sinó també que davant actituds grolleres, fatxendes o de mancança de respecte no hi calen bromes i ací sí que no s’ha de badar: hi va l’autoestima, el desenvolupament de la classe i la integritat de l’autoritat (que hom suposa que tenim com a docents i que molts pares han perdut pel camí).

Així doncs, potser per la conjunció d’aquests motius (i d’altres que ja sorgiran) he acabat desenvolupant aquest mecanisme que, per a bé o per a mal, he esdevingut marca personal.

1 comentari:

júlia ha dit...

Molts pares i també molts professors, ep, que hi ha de tot. En la qüestió de l'autoritat pedagògica hi ha també un bon raig de carisma, com en els polítics, he vist professors molt bons que no aconseguien mantenir un ordre adient -i a l'inrevés-, encara que amb els anys es van consolidant estratègies. Per cert, m'agrada molt la frase de Fuster, ja fa temps que m'he adonat que palesar les pròpies contradiccions d'algú fa que aquesta persona es molesti i es posi a la defensiva.