dimarts, de desembre 13, 2005

Sobre la comunicació (Tema 1 de les oposicions)

No m’agrada anar preguntant gaire les coses, perquè no tinc un esperit de xafarder; tanmateix, açò no vol dir que no m’interessen o que no m’importen les coses que poden passar a altri: ho faig quan altri es resol a contar-m’ho. Si jo rep poca informació, entenc que hom no me’n vol parlar gaire, pels motius que seran, de manera que jo tampoc menejaré massa, com una mena d’acord tàcit de part meua (una altra cosa és si la persona desitja realment que me n’assabente i vulga mostrar-me la confiança); altrament, si m’ho conten, aleshores sí que m’hi implicaré i hi faré el gran cas, suposant per part meua aquest acord tàcit.

Dic tot açò, perquè en ocasions podria passar que se’m considerara una persona desatenta, desmenjada, antipàtica o eixuta. Al capdavall, per a aquells qui em coneixeran, sota una actitud extravertida, moltes voltes hom pot trobar-hi la reserva de pacte unilateral.

2 comentaris:

nimue ha dit...

també pot passar que l'altra persona no siga especialment reservada però pense que realment no tens cap interés i per això decideix no explicar-t'ho...
en qualsevol cas, els "problemes" de la comunicació humana, dels malentesos, dels "jo pensava que tu...", de si "ell no em pregunta no li explicaré", o del "si ell no m'ho explica per a què preguntar-li..." serien tan extensos con extenses són les circumstàncies de cadascú. En definitiva, que cadascú faça el que puga per a comunicar-se amb el veí. O no.

Giorgio Grappa ha dit...

Vacances! Vacances! VACANCES!!!!