dissabte, de desembre 03, 2005

Fusterianes

Fuster diu, sabem que hem de morir, però l’instint de conservació ens recomana d’oblidar-ho.

En aquests moments prepare un poemari sobre la mort, en la línia del llibre Dos poals. L’acabaré en dos o tres anys i el cremaré en concursos varis durant tres o quatre anys més. No cal dir que serà un poemari molt personal i com el Dos poals hi deixaré anar totes les cabòries, preocupacions, pors i cavil·laments que em caracteritzen: els qui ja m’heu llegit (poquets, això sí) ho intuireu.

Com ja he contat en un altre moment, sóc propens a reflexionar sobre coses d’aquesta mena, fins i tot m’han felicitat per això. Doncs bé, en aquesta situació, no només no oblide que m’he de morir, sinó que he pensat sobre com pot desenvolupar-se l’acte. No és menester dir que vull que siga una cerimònia civil, i que vull ser enterrrat en el cementiri del poble. Pel que fa a la caixa, considere un insult gastar-se un fotimer de diners amb un taüt de les fustes més delicades, folrat amb les teles més fines. Jo desitge una caixa el més vulgar possible amb llorer i gessamí. Ja hi he pensat algunes cançons (Tiersen, Antònia Font, la Moixeranga... n’he preparat gairebé un CD) i m’agradaria que s’hi servira menjar (mistela, dolços i truita de creïlla).

Al remat, una cosa és el que jo dispose i l’altra els qui s’hauran de fer càrrec del soterrament. De retruc, tindreu més indicis el dia en què serà premiat el poemari i aparega publicat, no sense cap polèmica sobre la qualitat literària.

1 comentari:

rAnita nOe ha dit...

a la majoria de la gent li fa por inclos pensar en la mort..
es tota una sorpresa trobar el teu punt de vista.. genial!