divendres, de desembre 23, 2005

Especial protecció i respecte

Potser sorprendrà aquesta mostra de franquesa, però estic mancat de carinyo. He comprovat que no m’estimen, i açò m’afecta; en conseqüència no em trobe gens a gust amb mi mateix i em trobe molt baix de moral. Tinc els ànims molt decaiguts i, de retruc, estic molt malhumorat. Potser ho trobareu ridícul, però el que fa sentir així és la meua llengua. No vull començar cap debat lingüístic, simplement vull fer saber que si a algú, li fa mal la gola, li fa mal el karma, o li fa mal la butxaca, a mi és la llengua, la que parle.

Una de les raons per què m’afecta és que, com a professor d’aquest idioma, em peguen bastonades per totes bandes. De bestreta, el govern del meu país, una volta i una altra, fa tot el possible per a desprestigiar-lo; en segon lloc, una part de la societat del país li és totalment indiferent perquè sap que no la necessita; una altra part no només no ho és, sinó que és bel·ligerant a la contra; una altra part, la que la parla, és totalment indiferent a treballar-la o donar-li una miqueta de dignitat; una altra part, que sí que vol que reviscole, no és suficient per dur-ho a terme. Ja em direu, amb quins ànims impartisc jo l’assignatura (imagineu-vos el dia que em donen la plaça al sud). Després, també rep calbots quan el govern de l’estat on visc no promou res de significatiu que dignifique aquesta llengua també espanyola; no hi han intel·lectuals castellans que me la defensen, no hi ha revistes que en parlen per a bé. Fet i fet, un desastre.

M’entristeix molt eixir els caps de setmana i no poder sentir als pubs cap cançó en català. Pense en la gent que hi ha: s’enfadarien si en posaren alguna? Tan dolentes són que no mereixen ser posades? No es poden ballar? A més a més, tan maleducat és poder sentir per les teles alguna declaració en català i que no siguen només els polítics? Tan lleig és que Espanya hi cante a Eurovisió? Tan greu és que l’estat pague pels doblatges? Tinc la sensació que moleste.

Torne a dir, no vull fer cap debat lingüístic, perquè bona cosa n’he fet durant la carrera. El que jo pretenc remarcar és que jo també vull sentir-me a gust amb el meu idioma i no haver de considerar-me ciutadà de segona. Necessite la comprensió de bona part de la societat, perquè en aquestes condicions jo no puc treballar; desitge experimentar amor d’altri: fora conya, vés a saber si demanaré algun dia una baixa per depressió provocada per aquests disgusts.

3 comentaris:

Giorgio Grappa ha dit...

Doncs, sí, tot això que dius, ho experimente jo també, cada dia de l'any. Un poc menys en vacances, ja que ens estalviem les bastonades de la feina.
De fet, aquesta és una de les poques -crec que n'és l'única- raons que em poden fer semblar nacionalista -cosa que, a més de no ser, no trobe simpàtica- en el sentit que em fa desitjar la independència, única manera de deixar de ser ciutadà de tercera -de segona, dins d'Espanya; de tercera, dins d'Europa-. Independència que, d'altra banda, veig impossible per manca de voluntat dels interessats -com tu dius, som molts insuficients-.
Però, sobretot, se'm fa pesat ser tan comprensiu amb la llengua dels que volen ofegar la meua. Una baixa per depressió? Doncs, mira, al sud, que dius tu, no tindria res d'estrany.

Bon Nadal.

xim ha dit...

En canvi jo pense que és bo que hi haja gent com vosaltres perquè sent com si quedés més dignificat el català que es parla al PV. Ara t'ofendràs, tal volta, però jo crec que s'hi ha de tindre vocació especialment a l'hora d'impartir aquesta matèria.
Ànim, pensa que no esteu tan sols, tampoc, en la labor. Hi ha el professorat d'altres matèries que imparteix les classes en valencià amb naturalitat ;-) i el que s'ofereix i dóna suport a les activitats relacionades amb la seua promoció. L'altre dia, un company "gerrillero" d'Història em mostrava tot emocionat un treball que havia encomanat en Alternativa (que ja diràs!) sobre la Batalla d'Almansa i li van fer una auca que quasi em va fer saltar les llàgrimes.

júlia ha dit...

Així és la vida, una cosa són les declaracions de principis i l'altra la realitat, en tot això crec que hem anat enrera. Fins i tot et diré que es fa difícil escoltar cançons en castellà, gairebé tot és en anglès, vet-ho aquí. Respecte al català, enyor les publicacions i recitals dels anys seixanta-setanta, és clar que alehsores els cantants també es conformaven amb menys i cantaven per les barriades, per quatre peles. El català té problemes però jo penso que fins i tot en castellà les publicacions fan una mica de pena -parlo de revistes, de programes sobre libres, coses així-.,