dilluns, de novembre 21, 2005

Una de les cares superficials que tinc

Aquest és el matís: és ara que jo voldria ser ric. Supose que en alguna ocasió deveu haver desitjat haver nascut rics; tanmateix, reflexionant com ha estat el discurs de ma vida, tries i rebuigs, possibilitats i impossibilitats, il·lusions i desil·lusions, etc. arribe a la conclusió que de totes, totes, voldria ser ric ara, que no pas haver tingut els diners per càstig i de naixement. No cal dir que la vida hauria estat diferent del tot, de ben segur, totalment una altra de la que jo faig actualment, però crec que amb aquests anys que tinc, amb tot el cúmul d’experiència inclòs, sí que seria feliç amb la riquesa.

A hores d’ara valore com és d’important la riquesa, perquè hi porta associada u dels béns més preuats: el temps. Es comprén com van lluir els intel·lectuals de l’edat antiga: tenien temps per a la contemplació perquè no havien de preocupar-se per mantenir-se (tanmateix, a quin preu: l’esclavatge, i la misèria d’altri).

Òbviament, en aquest moments no puc queixar-me, ja que puc disposar de temps per a contemplar un poc, però cal treballar per mantenir aquesta situació (més encara, en una faena que no m’il·lusiona gaire). Aquest és el gran detall: dispose d’un temps que em permet pensar que amb l’experiència que acumule, amb els estudis que he fet, amb les inquietuds que em pessiguen i amb els estímuls que necessite, no em sabria gens malament ser ric. Perquè el temps que hom necessita per a descobrir el món, per llegir els llibres, per disposar de la cultura, per contemplar, tot açò es vehicula amb els diners, en consonància com s’ha posat el nivell de vida al país.

Al remat, aquesta situació és fictícia, totalment imaginària i irreal, de manera que hom hi pressuposa la salut suficient per a viure-ho. De retruc, també saber com gastar-se'ls, que, de fet, en sabria.

divendres, de novembre 11, 2005

Ens interessa més del que ens imaginem

"El persident Francisco Camps va anunciar ahir a Elx que impulsarà un debat polític per modificar el sistema electoral, de forma que aquest garantirà el mandat dels governs majoritaris, amb la intenció d’impedir mocions de censura o de necessitar aconseguir suports minoritaris per governar." Levante, 11-11-05

He ensopegat amb aquesta notícia i la veritat és que m’ha agafat por. No m’agrada gens com s’està desenvolupant el panorama dels polítics actuals, que per qualsevol pensada de seguida tenen el micròfon a punta de boca per poder esplaiar-se; de retruc, no em deixa gaire cofoi que aquests, revestits de gravetat i autoritat, s’ompliguen la boca de democràcia i de constitucionalisme.

Després de pegar-hi moltes voltes, em fa la impressió que, d’una banda, els partits polítics són com els equips de futbol, i d’una altra els ciutadans som els aficionats de cada equip, i he arribat a la conclusió que el PSOE i el PP són el Madrid i el Barça, i els altres partits polítics representen la resta de la morralla d’equips de futbol. Si ens hi fixem, un bon nombre d’aficionats pertany a u o a l’altre perquè són els equips guanyadors i els més importants; són els equips que més diners menegen i als quals no hi fa res que esdevinguen clots pressupostaris sense fons, ja que els bancs els perdonaran els deutes pel prestigi suposat d’aquests dos partits. Disposats a triar, els xiquets sempre trien els guanyadors del moment i els grans s’apunten als famosos pels complexes d’arribar a ser algú, encara que siga per aquesta trivialitat.

El PP i el PSOE en són un reflex: els ciutadans s’hi apunten o hi donen suport electoral perquè son els guanyadors, els importants, els que més diners menegen i tenen més flexibilitat fiscal. És per això que em fa fredat moltes voltes la massa de la gent: diu orgullosa que no està interessada en la política, que no vol tenir-ne criteri, però quan ocorre el moment, no ponderen la importància del joc polític, ni els programes, i donen suport al cavall guanyador, simplement fan aquesta aposta. Consegüentment, els grups polítics ho assumeixen com a un consentiment tàcit per dur a terme aquest programa polític que els votants no s’han llegit, de manera que aquests grups poden justificar-se raonant que tenen el suport dels nou, deu o onze milions de vots (i d’ací algunes sorpreses que la societat s’endú davant una situació injusta i les eixides després al carrer, perquè algunes actuacions no estaven dins el programa, però com que es consideren el partit més votat, doncs, hi tenen el permís).

Al remat, tornarem al sistema bipartidista en què només arribaran al govern de l’estat u d’aquests dos partits i s’arraconaran els altres partits més locals, que en moltes ocasions participen com a reflex de la realitat per als dos grans, i que no poden anar més enllà i es marginen a l’estat per una llei electoral que fa el joc als majoritaris, els quals es negen a reformar-la en benefici d'una participació més efectiva i plural.

dissabte, de novembre 05, 2005

Fusterianes

Fuster diu, pensa sobre tu mateix, sobre qualsevol cosa i et sentiràs distint dels altres: la reflexió aïlla.

Sóc conscient de la meua misantropia des que vaig començar a fer classes a l’institut, allà a les acaballes del febrer del 2003. Em vaig endur, no una decepció, ni un desencís, sinó un disgust extraordinari, però es va accentuar fins a un límit dolorós l’any que vaig treballar a Vinaròs, ara fa dos cursos. A 250 km del poble, sol en una casa als afores i sense cap suport anímic, em vaig sentir de les persones més pelades del món. Em van tocar uns quants grups molt dolents i un horari a consciència; jo no tenia l’habilitat de manejar-ho, ni tenia ningú a qui recórrer. Durant tot aquell curs, sense ganes d’estudiar i fastiguejat, l’únic que feia era pensar, cavil·lejar i reflexionar sobre mi mateix, sobre el món, sobre qualsevol cosa, amb el sentiment de trobar-me diferent de tots: malgrat que ara visc al poble, a prop de tothom, em sé aïllat, aconduït a la misantropia, revifada quan ensopegue amb la felicitat de la ignorància.

M’he adonat que la capacitat crítica, l’esforç intel·lectual, fet i fet, pensar, impliquen patiment per a un bon nombre de gent, de manera que prefereixen lliurar-se a un rebuig sistemàtic d’allò mental, confiats i segurs dins una protecció que aboca cap a un hedonisme incipient. Pensar és una actitud vital i pel que he anat veient (alumnes d’escola, pares d’alumnes, referents socials) i pel que m’envolta (família, amics, conciutadans) em trobe cada volta més aïllat.

Hi posaré exemples. Per a molta gent, recordar el passat històric és perdre el temps. També és aspre veure com continua lligada a les inèrcies i als hàbits de certes religions, aferrades als usos socials. No m’explique que no puga sentir cançons en valencià en els llocs d’oci. Hi ha moltíssimes persones que no volen veure una pel·lícula subtitulada perquè és un patir. És molt gran la comoditat per no haver d’esforçar-se a separar un poc els residus i estalviar un poc d’aigua mentre hom es renta les dents.

És menester dir que no sempre estic en tensió, però no puc evitar veure’m fiblat ara i ací, en qualsevol moment i situació.