divendres, d’octubre 28, 2005

Deixant a banda la prosaïcitat de l'exemple

Madonna té 47 anys. Aquest cas, possiblement insubstancial, m’ha fet reflexionar sobre la concepció que tinc del pas del temps. Aviat faré la trentena, i assabentar-me de l’edat d’aquella ha provocat que m’adonara de la rapidesa del discurs del temps. Fet i fet, m’adone que el temps passa veloç davant situacions puntuals del passat, fora el conjunt: supose que si arribe a més vell, ja concebré la cosa de forma global i longitudinal.

Que em referisca a Madonna és accidental, però el cert és que ha estat un personatge amb qui he crescut tota la vida. Des de l’acabament de la meua infantesa fins ara, aquesta dona ha anat fent, sempre present per alguna raó o per una altra, i no he estat conscient que ha acumulat un bon grapat d’anys, fins a ser ja de ple a la maduresa, a la cinquantena.

He dit que és accidental; a partir d’ací m’han vingut altres casos solts, puntuals, que mostren aquests lapses de temps i em fan conscient de l’acumulació d’anys; roda i volta, com coses que han esdevingut les més naturals del món i les més corrents han ajuntat una cabassada d’anys i ja tenen un bon solatge. Per exemple, fa vint anys que vaig canviar de casa; fa quinze anys que vaig començar l’institut; que la cançó “Video killed the radio star” (la primera cançó de què són conscient), ni ho sé, els anys que té; que fa onze anys que vaig anar a votar per primera volta.; que el rellotge que duc li'n queda poc per als dotze; que l’any 2000 ja té gairebé 5 anys, i s’enfila implacable cap a la desena; etc.

dilluns, d’octubre 10, 2005

¿Solseixen els mites?

Des de petit que m’ha agradat la mitologia grega; bé, tot allò que tenia a veure amb Grècia. Em papava tots els llibres i contes mitològics, i no parava de fer memòria dels déus i de les atribucions que tenien. A l’institut vaig fer grec els dos anys que n’hi havia i el selectiu va ser un passeig per a mi en la prova grega. Una volta ja en la carrera vaig tenir l’oportunitat de continuar matant el cuquet amb assignatures de lliure elecció, fins i tot quan vaig estar d’Erasmus a Londres (benaurada la lliure opció!). Tot açò ve perquè en aquelles assignatures vaig aprendre coses que van trastocar els meus coneixements de mitologia, és a dir, es van reinterpretar, vaig acabar de comprendre alguns mites pel que fa al significat.

De bestreta el mite de Pandora, que des que el vaig conéixer sempre no m’havia quedat gens clara una cosa: si l’esperança és bona, ¿per què dimonis ella la tanca en la capsa, i no la deixa lliure, de manera que poguera contrarestar el poder dels altres mals? En una d’aquestes assignatures vaig saber que justament l’esperança era el més dolent del mals (i per això la cursiva meua), de manera que gràcies a aquell instant darrer, es va salvar d’escampar-se pel món el més perillós dels cataclismes. Segons explicava el professor, els grecs tenien por de l’esperança ja que podia conduir a la bogeria, gens plaentera als déus, els quals també la temien. És per això que ara entenc aquesta reinterpretació d’arrel cristiana, en què l’esperança (una de les virtuts teologals), en quedar tancada, quedava a l’abast de l’home i per tant reconfortadora en l’avenir incert.

Una altra cosa que vaig aprendre és que Posidó no era en realitat el déu de la mar: això va ser una reformulació següent. El professor deia que era estrany que un déu de la mar fóra representat amb un carro i cavalls; doncs resulta que era una divinitat terrestre, associada als cavalls per uns indoeuropeus que no coneixien en absolut la mar. Va ser en onades migratòries posteriors, quan, en establir-se a la costa, que van modificar-ne els atributs i el van identificar amb la mar (i per això hom mantenia encara la recialla dels cavalls). A més a més, hi ha una divinitat celta femenina, Epona, que també està associada als cavalls i justament, per etimologia, significa cavall.

L’últim és el binomi Ares i Afrodita. Els grecs tendien a fer parelles de les divinitats home i dona, i l’explicació d’aquesta parella feia referència al passatge de les banyes que el cuguç Hefest va haver de suportar, i l’enxampada que va fer després de la parella adúltera. ¿Com podia ser que l’amor i la guerra anaren juntes? La resposta que vaig trobar era que els grecs feien aquestes parelles per motius ben concrets i la d’aquesta era que Afrodita representava també la primavera, que era justament quan s’esgotaven les treves fetes en l’hivern i es reprenien les guerres: per això Afrodita i Ares, primavera i guerra, dos elements més que lligats i relacionats.

No sóc expert en mitologia, no voldria caure en errors per una cosa que no sé. Per això m’alegraré de qualsevol rectificació o augment de coneixements.

dissabte, d’octubre 01, 2005

Sense ànim de tirar pilotes fora

Encara hi ha gent que deu pensar que amb Franco es vivia més bé. Per alguna raó o per alguna altra, la mancança de democràcia i la retallada de les llibertats van induir en l’imaginari col·lectiu d’una societat en massa (encara retardada pel que fa al pensament i a les idees) la sensació que hi va haver més tranquil·litat, més seguretat, fet i fet, més pau dins la societat aquella. Jo no puc dir si és així realment, si els delictes (atracaments, robatoris, assassinats, etc) eren poc nombrosos per la temor d’una represàlia judicial molt dura, o si la fretura de drets (sindicals, personals, etc.) i la ignorància feliç consegüent pagava la pena per sentir-se més segurs. Tots dos arguments s’han fet servir per recuperar nostàlgies velles, a voltes de forma més que perillosa.

El fet cert, però, és que estem en democràcia i tenim una constitució que ens empara davant qualsevol atac contra els nostres drets individuals. Tanmateix atés el que he dit al principi i atés aquest darrer fet, em faig una pregunta: és l’individu prou intel·ligent (té l’educació) per capir el que és un dret? Sabem quin és el valor real i pregon de la tirallonga de facultats que ens empara? Tenim idea de la gravetat que implica el concepte dret? A grans trets, trobe que la generalitat de la gent no n’és conscient, fins i tot, jo no sabria endinsar-m’hi plenament.

Un cas està en l’ensenyament, on més a fons s’hi ha treballat per recuperar-los. En aquest context, i davant les situacions que he viscut, em fa la sensació que la gent no és conscient del que significa realment dret. Els xiquets tenen el dret de ser educats, de ser tractats de forma íntegra, de ser respectats en el seu pensament, i d’un costat els pares vetllen perquè passe així, i d’un altre el professorat posa atenció perquè esdevinga efectiu. Però la realitat és que en moltes ocasions tots agafen la màniga en detriment del professorat i aquest acaba pagant el beure d’una festa que no ha volgut fer. El col·lectiu de professors no som màquines: no podem controlar si els xiquets porten navalles a les motxilles; no podem evitar que es repengen en porteries i en tanques novament quan girem d’esquena després d’haver-los renyat; no podem ser una policia que ha de controlar el tràfic i el consum de drogues; no podem intuir les callades de qualsevol tipus d’assetjament; no podem convertir l’escola en una presó, de manera que cap alumne pot eixir del recinte escolar sense l’autorització adequada.

Se’ns retreu no haver garantit unes facultats, però vet aquí la idea que la massa de la societat no és conscient dels drets: han de ser els pares qui han d’educar els fills en la no violència (i revisar-los la motxilla i les butxaques); els pares han d’entendre que, si bé és cert que és una negligència no assegurar tanques, porteries i cistelles, són ells qui han d’explicar a la mainada que no poden anar imitant els micos, o si hi ha algun incident desgraciat (l’alumne que perd un ull per una pilotada d’un company mentre juguen al pati) potser la culpa no és del professor ni de l’escola; els pares han de demanar a les autoritats policials que controlen els traficants, així com també comprovar si els fills es droguen, o donar permís perquè l’escola puga assegurar-ho amb controls, de manera que s’evite l’escena de tindre una classe mig drogada; els pares han d’entendre que no és fàcil detectar un abús si l’alumne no ho denuncia, més encara quan els mateixos pares no han estat capaços de detectar-ho; al remat, és trist que un professor haja de patir les conseqüències perquè un alumne tinga un accident en l’hora que es suposa que hauria de ser a classe, però que ha aprofitat per a pegar a fugir.

Al remat, és molt fàcil esgrimir uns drets i envalentir-se, però que difícil és saber-se els deures o ser comprensius davant una situació que ells haurien pogut evitar i reconéixer l’error en la part de l’educació que els correspon.