dijous, de juliol 28, 2005

La dignitat de la persona és la mesura dels fluxos corporals propis

Aquests dies he estat trastejant uns quants poemes medievals sobre la condició humana, de regust escatològic, tot recordant aquelles assignatures que el Hauf impartia (ah, pecadors...! i tot açò i allò) i m'ha vingut al cap que com a humà, ço és, mamífer amb capacitat intel·lectual, la dignitat que hom acumula amb la consciència i amb els actes propis es perd en el moment que esdevé inútil (eufemismes fora).

Així com a voltes parle de la mort des de la joventut, també des de la jovenesa pense que la meua dignitat s'ensorrarà en el moment en què no podré controlar aquests fluxos corporals meus. Em referisc al dia en què faré cadufos o quede impedit abans de vell, i seran altres qui hauran de canviar-me el paquet, rentar-me el cul, o torcar alguna que altra pol·lució nocturna, bava o moc.

5 comentaris:

nimue ha dit...

mmmmm... vols dir que la gent que no es pot valdre per ella mateixa per malaltia o per edat no té dignitat...? nusé.... igual la dignitat és una altra cosa que se m'escapa...

rAnita nOe ha dit...

pense que la dignitat sempre la tendras mentre acceptes que els cambis son normals, el corps es deteriora i perd funcions, els passa a tots els humans.

dospoals ha dit...

Nimué, és la percepció de la meua dignitat, que tinc ara des de la meua posició d'autosuficient. Et parle des de l'egocentrisme (entés com a díctic del jo-ara-ací).

Ranita, i tant, tot açò són maquinacions de cervellet hiperactiu.

Jaqme ha dit...

Hola dospoals!
Gràcies al teu comentari he descobert el teu bloc!
Jo em pensava q era impossible creuar l'atlàntic guanyant doblers. I mira per on. Tot i que encara tinc alguns problemes burocràtics tot em surt molt bé (per ara).
Ja veurem.
Dignitat humana: allò que els humans no tenim :)

Giorgio Grappa ha dit...

Mmmm... supose que els comentaris de l'estil "jo no vull fer-me vell" tenen una base molt semblant al teu raonament. Però, curiosament -o no- sembla que, a mesura que envellim, anem acceptant totes eixes inconveniències que has enumerat, o moltes d'elles, i acabem per acceptar també -o acabem per resignar-nos, que tal volta és més exacte- la nostra decadència física i mental.

De tota manera, envellir és l'única manera de viure molts anys, i a mi m'agrada massa la vida com a per tindre cap dubte sobre el tema. O serà que la mort em fa massa por, que també pot ser.