dijous, de juny 02, 2005

Permeteu-me aquesta llicència

Dels meus records d’institut, en conserve u amb molta estima. Era el dia que vaig començar el grec al batxillerat. Hi tenia tanta il·lusió, que el setembre abans de començar el curs, vaig dedicar-me a practicar i a memoritzar l’alfabet grec, me n’aprenia prefixos i sufixos, i d’altres coses més semblants. Si no haguera fet el grec, me n’hauria penedit tota la vida; des que era adolescent, que m’agradava tot allò que tenia a veure amb Grècia: col·lecionava etiquetes de productes en grec, retallava receptes de cuina grega, fins i tot escrivia a l’ambaixada de Grècia per demanar-los segells i me n’enviaven juntament amb prospectes i paperassa vària.

Aquest primer dia de què parle ha esdevingut especial quan evoque la cara de sorpresa que va posar la professora en fer l’avaluació inicial. Per a mi aquella primera classe va ser la cosa més normal del món, però amb el temps intuïsc que potser degué ser un moment gratíssim ensopegar amb mi (permeteu que em tire aquesta floreta). La professora, jove, va encetar el control amb una bateria de preguntes sobre la cultura grega: què era la Ilíada, qui era tal déu, i tot açò i allò. L’escena era que els companys no escrivien res i jo m’esplaiava, feliç amb els meus coneixements: ella que mirava que no escrivia ningú i jo era l’únic que es deixava anar content. Després va arreplegar els fulls i va voler que contestàrem les qüestions oralment, i jo era l’únic que obria la boca: era feliç perquè mostrava uns coneixements dels quals estava orgullós i que havia adquirit de gust.

Sempre intuiré aquella cara de felicitat, ja que degué haver fet un descobriment que potser li donaria un poquet de videta durat tot el curs. Perquè no em negareu que el grec en l’adolescència i a l’escola desperten la indiferència més supina de totes, la qual pot marcar durant nou mesos que té el curs. Tanmateix va tindre un disgust: vaig (i em va) suspendre la segona avaluació. Fins i tot una companya em va defensar i hi va intercedir, però la professora va ser inflexible. Li ho vaig agrair traient un excel·lent al final del curs amb un 9’5 a l’examen (sempe recordaré la e d'augment que es posa al temps en passat). Vaig decidir fer el grec al COU i donar-li una sorpresa al curs següent, i me la vaig endur jo perquè no va treballar-hi. Supose que coses de les adjudicacions que alguns coneixem bé.

4 comentaris:

nimue ha dit...

Dospoals,m'ha agradat moltíssim aquesta història que expliques. Nosaltres ara tenim les dues visions, la dels alumnes que vam ser i la dels profes que som.
Per això entenc aquesta experiència teua podent lluir els coneixements que havies adquirit amb gust. Quan et trobes amb un alumne així dóna gust, ara que estem a l'altra part. I quan els alumnes esperen trobar-te l'any següent i ja no hi ets... per molt que els expliques quina és la teua situació laboral, es perden en les corbes de la burocràcia. Ho veuen tot tan fàcil! (I si aproves l'examen del dissabte tornaràs l'any que ve? és la pregunta que em fan cada dia mentre em demanen que estudie molt, com si els profes foren ells)
En fi, històries d'institut. De tots els colors.
Aquesta teua, ben bonica.

dospoals ha dit...

És el que em passa ara que faig de professor: pense, que no trobaré no una, sinó seixanta joies amb les quals dur avant una faena ara tan desagraïda?

Altrament, no t'has parat a pensar sobre les avaluacions? Quan parlem dels alumnes, com van, com són de bons, com són de dolents, si són treballadors, si són orgullosos o creguts... Jo ara pense què devien comentar sobre mi en aquells moments: potser algun dia ho demanaré als mestres que he tingut, a tall de curiositat.

nimue ha dit...

i tant que em pregunte que dirien de mi a les avaluacions!
Bé, supose que no dirien massa cosa perquè normalment ens entretenim més amb els conflictius i jo era molt boneta... ;)
Jo sí que he tingut la sort de trobar-me alguna joieta en classe enguany, or en pany!

Giorgio Grappa ha dit...

Dospoals, segur que la "profa" se sentia pagada amb l'únic alumne interessat del grup. I crec que, fins i tot en els ambients més negatius i en els grups més desmotivats, hi podem trobar 50 alumnes justos, o 40; bé, deixem-ho en 30; què tal 20?; potser 10; mmm, 5?...