dimecres, de juny 22, 2005

Jugant amb foc

M’agrada jugar a cartes. Abans jugava més, per la nit els caps de setmana; ara, quan són festes i hem de matar un poc la nit: al subhastat, a la ronda, al fill de puta… Guanyava i perdia, però no hi feia res, simplement passava l’estona i xalava del moment amb els amics: no mai ens hi hem jugat diners (i crec que ni un café).

Per a mi, les oposicions són jugar a cartes amb diners.

Sempre he anat a la meua en els exàmens de la facultat, hi estudiava i volia nota; m’importava d’alguna forma si hi havia gent que traguera més nota que jo, perquè era un esperó per a treballar-hi més (també perquè feia prou la punyeta a alguns professors, de manera que calia justificar aquesta burrera), però ací quedava la cosa: la puntuació no determinava res que no fóra l’expedient acadèmic.

Però les oposicions no. No s’hi val traure un huit o un set, perquè l’important no és aprovar sinó traure’n més: no puc matar-me d’alegria si vaig passant rascant, perquè em quede curt sempre. A la universitat no hi fan res les dècimes perquè és la nota per a cadascú; a l’oposició sí que hi fan perquè la nota ja és comuna de decisió. La desil·lusió en el primer cas no és tan frustrant perquè la carrera continua: en les oposicions significa començar de nou, com si la pedra que espente torna a caure costera avall.

Torne a dir, no m’agraden les oposicions, perquè és jugar a cartes amb diners: u s’ho emporta tot i els altres es queden amb la mel als llavis, i no s’hi val quedar a dos punts del vencedor.

2 comentaris:

nimue ha dit...

que bé que ho has explicat... jo tinc la mateixa sensació, sempre he sigut molt bona estudiant, sempre bones notes, sempre volent superar-me i ara tinc la sensació que m'han canviat les regles del joc i que no m'acabe d'aclarir... en fi... quines ganes tinc d'acabar!!

(i a mi no m'agrada gens jugar a cartes ni a jocs de taula... quan m'hi pose perquè no em queda més remei, m'ho passe bé, però sempre vote que no)

Giorgio Grappa ha dit...

Doncs, sí, l'exposició és força exacta.
Però crec que t'ha faltat dir que quan u està ben preparat, en un moment o en altre l'ixen bones cartes; i cal jugar, perquè si no jugues, no t'ixen cartes ni bones ni dolentes. Perseverància, seria la clau, i algun dia ens cauran tots els asos.
Ànim, que ja falta menys!