dimarts, de maig 17, 2005

Però hi faig esforços, que hi conste.

Per a aquesta entrada voldria reprendre dos conceptes que esmentat en altres escrits: que sóc ateu i que tinc la sang d’orxata espiritualment. Per què? Doncs perquè aquesta mancança d’alguna fe religiosa m’ha dut a comprovar que sóc impermeable pràcticament a les emocions que qualsevol religió pot contenir: dis-li cristianisme, dis-li budisme, dis-li hinduisme, dis-li el que vulgues. Com a conseqüència he comprovat que em trobe indiferent, cosa que m’entristeix, a escrits deteminats que estan amerats d’aquesta sensibilitat religiosa o espiritual, de manera que m’hi trobe mancat i, de retruc, no tinc més remei que quedar-me en aquesta superficialitat producte meu.

Dic açò també perquè he trobat en mi una postura que pot semblar religiosa que, vés per on, té raó de ser en la ciència més pura. Fa mesos vaig veure un documental sobre Einstein i sobre les teories seues sobre l’univers, sobre el moviment, i tot açò i allò (perquè enguany es celebra l’any de la física i de retruc el d’Einstein): la conclusió a què vaig arribar va ser que jo era un creient però de la fe científica (paradoxa). No entenia gaires borralls de les explicacions de les teories (ho reconec, la meua estructura mental de comprensions espacials ha quedat molt tocada i freturosa de capacitat), però me les creia i les considerava veres: com fan els creients davant qualsevol misteri o dogma religiós. També els científics empraven metàfores i paràboles per a explicar-se, més aïna bastant prosaiques i mancades d’encant o de subtilitat literària (l’univers és una barra de pa que es pot fer a llesques; la gravetat és una melmelada que enganxa els cossos). Fins i tot, els texts científics cal que siguen interpretats per les ments més preclares, com faria qualsevol sacerdot.

És per això que, roda i volta, ben bé que podria considerar-me satisfet d’aquesta religiositat, d’aquella manera, encara que siga del tot racional: tota pedra fa paret, malgrat que potser no gaudiré d’aquest grau d’empatia, ni podré prenyar-me tant de l’esperit dels articles que he esmentat adés.

5 comentaris:

nimue ha dit...

interessant... a veure... jo sóc una persona molt religiosa i la veritat és que no crec que siga incompatible la ciència i la religió. De fet fa un parell de dies llegia alguna cosa sobre Einstein que precisament deia que el budisme, des del seu punt de vista era el sistema filosòfic o espiritual que més s'adequaria en el futur a la humanitat per tal d'unificar religió i ciència.

Per una altra part, confesse envermellida que, sense entendre un borrall de res, trobe molta més poesia en un llibre de física que en la majoria dels poemaris que cauen habitualment en les meues mans. I que abans em porta al huerto algú que em recita problemes de física o de mates que algú que insisteix en escriure'm en alexandrins... que hi farem...

dospoals ha dit...

Ep, compte, que jo no he dit que ciència i religió van dissociades. El que sí que diré és que trobe que hi ha "algunes" religions que sí que hi van per raons de dogmes: és per això que te'ls has de creure (que per això està la fe), perquè són anticientífics del tot i no es poden explicar.

Per exemple, que quan combregues et menges literalment el cos de Jesús i te'n beus la sang, d'això, se'n diu transubstanciació. Açò t'ho has de creure perquè és dogma: encara que, vés a saber si la gent que va a combregar és conscient realment d'aquest acte "caníbal" i el que significa (i que tantes disputes i guerres ideològiques ha condicionat).

Al remat, jo vull fer entendre que sent ateu, em podria comportar-me com un fidel amb la ciència (que me la crec sense entendre-la i sense poder-la demostrar), com pot passar amb el cristianisme, amb la qual cosa hom podria retreure'm d'hipòcrita quan a voltes enraone amb algú del desfassament d'algunes religions.

Litus ha dit...

A mi em passa igual, però, coi, el Rèquiem de Mozart, m'arriba...

marmara ha dit...

On està el meu missatge!!!?
quin odi i quina ràbia l'ordinador...
...de vegades la vida tambè pot ser molt desagradable..
sintesi:
La pregunta és si la ciència en la que creus sense entendre ni demostrar et fa ser diferent. Jo crec i això "m'afecta" cada dia i cada trosset de dia. De Galilea a Jerusalem passant per Tabors, deserts, Cafarnauns...i sempre sempre intentar créixer en l'entretemps....

dospoals ha dit...

Òbviament tothom creu en la ciència, si no no seriem fins on hem arribat.

El que passa és que jo he adoptat la mateixa actitut d'un creient en dir que em crec les veritats de la ciencia i tot açò i allò; fet i fet, considere que les religions del nostre arc cultural han deixat de ser creïbles, que són mitologia igual que la religió grega o la nòrdica: sagues de gent i vides d'herois... Les pràctiques religioses: honradesa, proïsme, solidaritat són adients i perduren, però no necessiten un judaisme, cristianisme i islamisme per a sostenir-les i justificar-les. Però aquestes han quedat arraconades pels fanatismes: sense condoms, no casaments gais, repressió envers la dona, usw...