dijous, d’abril 14, 2005

Silenci?

Sóc espectador incondicional del programa Silenci? del Canal 33. Bé, de fet, sóc espectador de bona part de la programació d'aquest canal, fins al punt d'organitzar-me la sessió televisiva del diumenge a boqueta nit: per exemple, 3r 3a, Silenci?, Karakia, L'Illa del Tresor.
Però torne a Silenci? A mi, em fan molta enveja tots els entrevistats que hi ixen, perquè m'agradaria que també em feren el qüestionari, un poc banal per cert, per a comentar quin vídeo musical m'ha seduït; quin llibre he llegit que m'ha colpit; què porte a les butxaques o què em sembla un corrent determinat. Tanmateix, la qüestió que més m'agrada és la darrera: quina seria per a mi una imatge de silenci?
Considere que gran part dels qui contesten, perden l'oportunitat de ser realment brillants i expressar la realitat difícil d'una imatge de silenci. Molts se'n van per viaranys fangonosos i, fet i fet, esdevenen respostes insulses i d'imatgeria impossible, perquè intenten ser transcendents o trencadors (bé, n'hi han qui es trauen la interrogació de damunt com poden, perquè bé no els interessa, bé no saben què dir, bé no saben com trencar).
Com que trobe que el programa Silenci? no em considerarà individu idoni per a omplir el programa, aprofite per a fer-me aquesta qüestió i donar-hi una resposta, que fa temps que em rodola pel cap, i que sí que es concentra en la imatge de silenci. Per a mi, una imatge de silenci és quan arribe a ma casa. Efectivament, el silenci és obrir la porta i haver de callar i no dir hola en entrar-hi, perquè no hi ha ningú, totalment buida de persones o d'animals; de manera que l'únic que té sentit és callar perquè el silenci em pega a la cara i m'embolcalla només n'obric la porta.
Potser aquesta resposta no és transcendent, ni trencadora, ni té encant poètic o metafòric, però al capdavall és la que hom demana: sense pretensions i amb el cor a la mà. Sincerament.

7 comentaris:

  1. Objectivament el silenci és absència de so. Subjectivament solem associar-lo al concepte de solitud i aquest, igualment, a un estat de tristesa. Aleshores, aplicant lògica inferim inconscientment que
    silenci --> tristesa.
    És a dir, així com l'estat d'eufòria ens mou a saltar i cridar, el d'aflicció ens mena a restar quiets i en silenci.

    En canvi, hi ha moments que no estem sols ni tristos però ens notem tan absorts que no percebem res del nostre voltant. Potser la Nimué podria donar-nos lliçons de meditació i això, però personalment trobe un art envejable saber-se feliç mitjançant el silenci perquè existeix aquest altre concepte que és igualment associat a ell i que gaudeix d'una connotació innegablement positiva: LA PAU.
    Seria aquesta la imatge de silenci que, posat el cas, m'agradaria reivindicar.

    I com deia Manolo García:
    si lo que vas a decir
    no es más bello que el silencio
    no lo vayas a decir


    ------------------
    He pres nota del teu llibre. Enhorabona. Ja et diré alguna cosa per ací.
    I si no m'ha agradat te la diré per correu ;-)

    ResponElimina
  2. En algunes ocasions sí que és trist haver d'entrar així a casa (més quan he tingut un dia bastant dur a l'institut), però d'altres és la recuperació de la tranquil·litat en el meu espai.
    El que realment comente és que això sí que és silenci, siga positiu o negatiu.

    ResponElimina
  3. Xim, estimat, Déu me'n guard de donar lliçons de meditació! :P pos no me queda ni nà! El que passa és que li pose moltes ganes i m'ajuda molt.
    De totes maneres de la mateixa manera que no puc suportar segons quins sorolls, tampoc em trobe cómoda en el silenci absolut. Jo quan arribe a casa tinc una gata escandalosa que em rep i el primer que faig es posar música perquè no m'agrada la sensació aclaparadora del silenci. Poques vegades estic en silenci absolut. Només quan em toca meditar. Però segons Ivan es podria meditar igualment al costat de l'altaveu en una discoteca. O siga que...

    ResponElimina
  4. PUNKOEMA
    ---------------
    M'adormiren
    amb cloroform
    em dugueren
    en un Volv.

    No s'està mal
    en el fons.
    No demanis
    peres a l'om.

    Tirar la pedra
    i amagar la mà
    no ho fem mai
    si no està
    justificat.
            Ramoneta Sinistra


    COMENTARI DE TEXT
    TEMA: La primavera
    ARGUMENT: Tarda d'excursió. Incòmoda becada en un prat. La fam apreta. Berena d'allò que hom fa caure d'un arbre. (El que l'autor no acaba de deixar clar és si arriba el guarda).
    FIGURES ESTILÍSTIQUES: Crasis, hiperbaton, sermocinació.
    ESTROFA: Dos quartets trasters i una dispensa. Rimes caòticament assonants.
    CONTEXT: Fons d'armari a la dreta.
    OPINIÓ: Ta bé.


    Et devia un comentari, no?
    ;-)

    Enhorabona.

    ResponElimina
  5. Gràcies pel comentari. Pel que dius i les paraules que empres ha de tenir referència al meu poemari. Si és així, és un plaer ser llegit, si no me n'hauràs de fer cinc cèntims.

    ResponElimina
  6. Havia pensat que t'agradaria saber que he llegit el teu poemari i buscava una manera original de palesar-ho, per bé que reconec que aquesta ha estat un tant enrevesada.
    Tampoc és que pretengués expressar res més en especial, però per tal que no quedés un missatge així de fofo com:
    «Hola, he llegit el dos poals de ...», doncs havia decidit emular el seu humor negre, el qual m'ha recordat gratament els Siniestro Total (Síndrome de Estocolmo, Somos Siniestro Total, Al fondo a la derecha...).
    No em negaràs que fas honor a aquest humor subtilment lacònic quan remates en els apunts biogràfics:

    «També he guanyat un segon premi de poesia en un certamen de poesia del meu poble, en el qual (trobe jo) vaig presentar-me jo només (ben trist, no?), amb el recull titulat No l'hauries d'haver tancada, Pandora

    I amb aquest títol, per acabar-ho d'adobar. Fenomenal!

    Però tampoc li dónes major importància a aquesta apreciació, que he llegit en un altre post que et calfes massa la bola. Si em conegueres no ho faries (X-DD). He pressuposat una familiaritat a la bestreta i ja saps allò de "la confiança dóna fàstic".

    Interessant, interessant seria el que pugues dir tu mateix del teu poemari.

    ResponElimina
  7. De bestreta, havia intuït que parlaves del poemari, però no n'estava segur perquè després d'haver estat a Barcelona i no trobar-lo a cap llibreria ni a les parades (fins i tot les de l'EDITORIAL), no volia clavar la gamba i semblar pressumptuós. En aquestes coses de la poesia sóc tan discret que més d'u s'ha sorprés que escrivia, perquè per la raó que siga (dis-li vergonya, dis-li respecte, dis-li tonteria)jo no m'he mogut en els ambients. He de dir que és més engrescadora la forma que has fet servir que l'altra. També has de saber que tinc una amiga que de ben segur que el llija em farà saber totes les coses dolentes del llibre (i fins i tot, si em pose xulo, em pegarà dos carxots). PEr tant moltes gràcies


    Sobre l'humor lacònic, res que discutir i més en aquella anècdota. Siniestro Total m'agrada molt, sobretot la cançó de l'evolució.

    Al remat, moltes gràcies per les paraules: l'únic que puc dir sobre el poemari són els tòpics de sempre: és molt personal, he estat 4 anys documentant-me, els autors que cite han estat un gran suport literari, no ho hauria pogut fer sense l'ajut dels meus mestres, i tot açò i allò.

    Apa, que vaja bé

    ResponElimina