dilluns, d’abril 25, 2005

E som tornats

Divendres vaig anar a Barcelona a viure l'ambient de la festa de Sant Jordi: vaig veure les universitats, vaig passejar pels carrers i pel metro, vaig tafanejar per l'FNAC, tot amb la tranquil·litat de no haver de contemplar cap edifici, museu, jardí, etc. Simplement, passejar-hi (això sí, amb la maleta i la motxilla darrere). Òbviament, també vaig entrar a les llibreries per a veure si hi era el meu poemari: amb un resultat ben trist, dos exemplars a la llibreria Catalonia. Al remat, també em vaig fer un te gelat a l'Horiginal café (un lloc que n'havia sentit molt a parlar i que vaig aprofitar per a conéixer, i per a deixar-hi un regalet).

El sendemà va ser mastodòntic: allí hom no podia estar de la gent que hi pul·lulava. Com més anava el dia, més s'omplia. La llàstima va ser que no vaig trobar el llibre a les poques paradetes que vaig poder taüllar (perquè estava tot a reventar!!!!): fins i tot a la paradeta de l'editorial del poemari! Segons la qui em va portar l'edició, em va comentar que havien tingut problemes amb la distribució (fet que puc compredre perquè la nit de Benissa també em van dir que els havia arribat els exemplars a hora horà. Tanmateix, va estar bé parlar amb la Teresa: encara sort que vaig aprofitar aquest viatge per a conéixer-la, aquesta excursió meua ha estat un fet inusual.
També vaig entrar al Lletraferit, un café que també em va agradar molt, sobretot el te gelat (bé, això del te gelat és una collonada: a l'Horiginal em vaig fer un Nestea i al Lletraferit un Trina te: aquest molt més bo que el Nestea). Al remat: que em vaig cansar de tanta gent, de tanta rosa, de tant de llibre i de tant de caminar amb la motxilla a l'esquena. Vaig tornar a l'alberg del Masnou i no vaig anar all concert del Palau.

En aquesta estada a l'alberg he fet amistat amb un brasiler, el Joào (no sé fer el circumflex), que era a l'habitació amb mi: havia acabat la carrera i estava fent una viatge per tot Europa (fins l'agost i amb una motxilla a l'esquena!). Vam xarrar prou, ell en portugués i jo en valencià. Em demanava coses de Catalunya i d'Espanya i n'estava realment sorprés: per què no hi havia banderes d'Espanya, com és que tots parlaven en català, la fira del llibre, etc. Era molt simpàtic i sempre dia jo és que no sé eixes coses i vull saber-les. Vull saber coses dels llocs on vaig. El pobre estava preocupat perquè no sabria com traure-s'ho dels dits amb l'idioma quan anara a França, a Grècia, a Turquia (a l'Egipte!) a Alemanya... Em va fer enveja aquest viatge tan especial.
Me n'adone que bona part dels americans i dels asiàtics tenen al cap fer un viatge d'aquest tipus i en ocasions especials: en fer els 18, en acabar la carrera, etc. La cosa és celebrar aquest esdeveniment amb un bon grapat de mesos per a veure el màxim possible. Una fet que no tots els eurpoeus moltes voltes es plantgen, tal volta perquè no ens arrisquem tant a deixar el nostre país ja que sabem que tenim la resta d'Europa a tocar: anem on volem en poques hores (perquè gran part de la gent, llevat de casos poc nombrosos). Ara, que, també cal dir que per a això no calen només ganes, sinó diners.
PS: Si heu de fer algun comentari sobre el poemari, no feu servir el post. Aneu a l'adreça de correu que hi he disposat: dospoals@gmail.com. Moltes gràcies.

dijous, d’abril 21, 2005

Inauguració

Queda inaugurat oficialment aquest blog. En acabar l'acte, hom procedirà al vi d'honor que farem en l'altre edifici.
Moltes gràcies a tots.

dimarts, d’abril 19, 2005

No m'ho pensava jo mai

A temps arrere ho pensava, i aquests dies m’obsedeix. Una de les conseqüències de viure sol és que cavil·lege massa. Constantment el cervell va enganxant idees que desenvolupe i rebat; s’inventa un contrari per a debatre qualsevol tema que he endrapat a la tele, he llegit a la premsa o ha aparegut de colp. La cosa és que allò no para ni un instant, fins i tot m’acompanya a l’hora de gitar-me: ja puc apagar la ràdio que el cervellet roda que roda i que empalma temes. Trobe que em resultaria complicat fer meditació, per això de deixar la ment en blanc i en repòs. De fet em costa moltíssim concentrar-me quan estudie de matí o de vesprada.

Malgrat això, he de dir que en un diari hom comentava que és bo per al cervell que estiga bona part de la vida en aquest caramull d’activitat constant, perquè, fet i fet, reforça les connexions, les sinapsis, i a la llarga incideix en el retard de l’aparició de l’Alzeihmer. Sembla, doncs, que hauria de felicitar-me’n: però és tan dur… Per molt que a la faena em distraga amb els companys, al final sempre em quedarà la soledat de casa i el so dels meus pensaments, contínuament. Tanmateix, si açò m’ha d’allargar la vida útil, benvinguts, llavors, tants pensaments, que al remat alguns poden ben aprofitar-se.

dijous, d’abril 14, 2005

Silenci?

Sóc espectador incondicional del programa Silenci? del Canal 33. Bé, de fet, sóc espectador de bona part de la programació d'aquest canal, fins al punt d'organitzar-me la sessió televisiva del diumenge a boqueta nit: per exemple, 3r 3a, Silenci?, Karakia, L'Illa del Tresor.
Però torne a Silenci? A mi, em fan molta enveja tots els entrevistats que hi ixen, perquè m'agradaria que també em feren el qüestionari, un poc banal per cert, per a comentar quin vídeo musical m'ha seduït; quin llibre he llegit que m'ha colpit; què porte a les butxaques o què em sembla un corrent determinat. Tanmateix, la qüestió que més m'agrada és la darrera: quina seria per a mi una imatge de silenci?
Considere que gran part dels qui contesten, perden l'oportunitat de ser realment brillants i expressar la realitat difícil d'una imatge de silenci. Molts se'n van per viaranys fangonosos i, fet i fet, esdevenen respostes insulses i d'imatgeria impossible, perquè intenten ser transcendents o trencadors (bé, n'hi han qui es trauen la interrogació de damunt com poden, perquè bé no els interessa, bé no saben què dir, bé no saben com trencar).
Com que trobe que el programa Silenci? no em considerarà individu idoni per a omplir el programa, aprofite per a fer-me aquesta qüestió i donar-hi una resposta, que fa temps que em rodola pel cap, i que sí que es concentra en la imatge de silenci. Per a mi, una imatge de silenci és quan arribe a ma casa. Efectivament, el silenci és obrir la porta i haver de callar i no dir hola en entrar-hi, perquè no hi ha ningú, totalment buida de persones o d'animals; de manera que l'únic que té sentit és callar perquè el silenci em pega a la cara i m'embolcalla només n'obric la porta.
Potser aquesta resposta no és transcendent, ni trencadora, ni té encant poètic o metafòric, però al capdavall és la que hom demana: sense pretensions i amb el cor a la mà. Sincerament.

dilluns, d’abril 04, 2005

Diferència

Fixem-nos bé i recordem-ho. Podem estar tot el content que voldrem, però serem realment feliços? Vet ací la diferència entre el verb ser i el verb estar. No em preocupa estar content o estar trist, perquè això és transitori: el més important és tenir clar si som feliços o som uns desgraciats.